EL primer president negre dels USA?


Estic segur que, devant de les eleccions presidencials dels Estats Units d’Amèrica de 2008, no soc pas l’únic que va pensar en casos en que la ficció ens va mostrar un que fós negre.

Possiblement, el cas més famós va ser en Morgan Freeman fent del president Tom Beck a Deep Impact on, amb la mala llet d’haver de coincidir amb d’altra peli d’argument ben bé idéntic (Armaggedon) li va tocar la xina de ser el president que va cagar-la volent fer petar el pedrot que s’ens venia a sobre, com volent dir que tenir un president negre són ganes de temptar la sort. Val a dir que el president a Armaggedon era un iaio tant blanc com les seves canes, tal i com marquen els cànons, i ell sí que va esmicolar el refotut meteorit.

El president dels USA a Armaggedon. Foto (c) Poletti

Però no és pas ell en qui pensava com el “meu” primer president negre, sino més aviat un d’una sèrie que va marcar època: 24 (es).

David Palmer, president dels USA a 24. Foto (c) Fox Network (en)

Jack Bauer, en la primera temporada, fou l’encarregat de salvar-li la vida al senador Palmer. Ell era, tal com ara l’Obama, justament el primer candidat negre amb possibilitats. Ja veurem com li va a l’Obama, però en Palmer va arribar finalment a la presidència i, si fem una ullada al toll de catàstrofes en que es van veure amenaçats els USA, sembla com si Hollywood s’entestés en dir “no voteu al negre, que patirem”:

  • Temporada 1 (en): aquesta no conta per que encara no era president i tot plegat gira al voltant de les amenaces de mort contra el futur president Palmer
  • Temporada 2 (en): amenacen a fer petar una bomba nuclear als USA [spoiler]i de fet peta, tot i que al desert[/spoiler].
  • Temporada 3 (en): amenacen a empastifar mig país amb un virus ben xungo
  • Temporada 4 (en): aquí la cosa va de veres i amenacen amb:
    1- pelar-se al Secretari de Defensa dels USA
    2- fer petar un grapat de centrals nuclears a la Chernobil
    3- estimbar l’Air Force One
    4- pispar-li la botonera nuclear al President
    5- llençar un misilaco nuclear
  • Temporada 5 (en): aquesta temporada “només” tenim tota una sèrie de bombes suicides arreu del país, i no només això [spoiler]tornen a petar una nuclear dintre dels USA i de poc que fan una bona traca nuclear[/spoiler].

Sí, ja veieu el que passa si els gringos voten el que no toca… Bé, he d’admetre que a la temporada 4 el President no era pas en Palmer sino un d’altre tan blanc com la llet. Però no em fareu desmontar la meva conspiranoia per un simple detallet com aquest, oi? 😉

John_Keeler, president dels USA a 24 (temp. 4). Foto (c) Fox Network (en)

I parlant de conspiranoies, la millor és un rau-rau que darrerament va corrent pels USA que diu que realment ja van tenir d’altres presidents negres als USA (i ho diuen de veres: Why Obama Wouldn’t Be the First President with African Ancestry (en)). Tot vé de que, segons per a qui, hom no es pot considerar blanc tret que pugui justificar una puresa ben bé total. Així doncs, aquesta seria la llista de presidents negres (o més aviat no-prou-blancs) dels USA :
Thomas Jefferson
Andrew Jackson
Abraham Lincoln
Warren Harding (en)
Calvin Coolidge

Val a dir que cap d’ells era tant moreno com l’Obama, però voleu dir que no és una mica exagerat filar tant prim amb la genealogia?


Actualització – 5 de novembre de 2008: Finalment ho ha aconseguit. Sigui o no “de color”, sigui o no el primer de qui sap quina raça, és el 44é president dels USA.

Felicitats. Tot just hem estat testimonis de l’inici d’un nou capítol de la història.

11S, Barcelona des de l’any 1714

Fora de Catalunya, si parlem de l’onze de setembre tothom pensarà en l’atac d’Al-Qaeda a les Torres Bessones de Nova York o, fins i tot, la pujada al poder del dictador Augusto Pinochet a Xile. En tot cas, ningú entendrà per qué fem festa avui els catalans.

Avui fa ben bé 300 anys (1714) que les tropes borbèniques (fidels a Felip V de Borbó, avantpassat de l’actual rei d’Espanya) conqueriren la ciutat de Barcelona després de mesos de setge, després d’anys de guerra. Aquell dia tancà 7 segles d’història de Catalunya com a estat independent o, al menys, amb lleis pròpies.

Aquell dia començà també el llarg camí del triomf del nostre poble: la supervivència de Catalunya com a cultura, com a nació.

Recapitulem, però.

Molt probablement, la història d’Espanya que haureu estudiat al col·legi parla d’un estat més o menys uniforme creat a partir de la unió dinàstica entre Elisabet de Castella i Ferràn d’Aragó l’any 1492. De fet, hi ha gent que ho porta encara més enllà parlant de labatalla de Covadonga on els diferents regnes cristians de la Península Ibérica s’aliaren contra els musulmans l’any 722 manifestant en aquella aliança una “unitat de destí universal”. Una manera de dir que, tot i regnes independents, ja savien que en el futur tots farien Espanya.

Però hi ha una altra versiò de la història.

Després de la romanització de la Península Ibérica, d’on rau el nom del territori (Hispania), i els segles de dominació musulmana, varen anar apareixent diferents regnes i comptats cristians. Aquestos no només guerrejaven contra els musulmans, sino també contra els altres regnes cristians.

Aquestos regnes, a base d’expansions territorials i unions dinàstiques, arrivaren al Renaixement en tres blocs:
Regne de Portugal
Regne de Castella
Corona d’Aragó (o també catalanoaragonesa)

Aquest darrer territori era més aviat una confederació on cada territori gaudia de les seves pròpies lleis:
– Regne d’Aragó
– Principat de Catalunya
– Regne de València
– Regne de Mallorca

Doncs bé, aquell famós matrimoni reial de l’any 1492 implicà la unió del Regne de Castella i de la Corona catalanoaragonesa. Ara bé, durant segles cada territori va continuar gaudint de les seves pròpies lleis.

Durant segles. Fins que l’any 1701 començà la Guerra de Successió. Un conflicte que sacsejà tot Europa i Amèrica per veure qui n’havia d’heretar el tron d’Espanya (i de tots els seus territoris arreu del món): Felip V de Borbó o Carles III d’Austria. Una guerra on els catalanoaragonesos anaren del bàndol austrìac. Només cal veure qui és el Rei d’Espanya actualment (Joan Carles I de Borbó) per esbrinar qui la va guanyar aquesta guerra.

Així doncs, aquell 11 de setembre de 1714 Felip V de Borbó tingué les mans lliure per aplicar als territoris rebels (bàsicament la Corona catalanoaragonesa) el dret de conquesta i la repressió concretada en el decret de Nova Planta:
– Imposà el model política castella passant per sobre de totes les lleis i tradicions pròpies del territori.
– Imposà el castellà (o espanyol) com a única llengua vàlida, relegant el català a una situació d’indefensió que encara avui, segles després, estem mirant de corregir.
– S’inventaren nous impostos per castigar el nostre poble.
– Generalitat, Consell de Cent, Junta de Braços, totes les institucions pròpies van ser abolides.

I és aquí on neix el nostre triomf. Per que a hores d’ara, tot i la insistència d’Espanya en assimilar-nos, encara som, encara ens sentim nació. Encara lluitem per recuperar els drets que ens arrabassaren.

Això és el que cel·lebrem: la voluntat del nostre poble per recuperar la llibertat.

 

There is a Creative Commons license attached to this image.
Foto PacoR

 

Visca Catalunya Lliure!