The Shannara Chornicles: l’encanteri més tonto

Ja fa un temps que vaig sentir parlar d’una sèrie que s’havia de convertir en El Senyor dels Anells per la TV. Recordo del seu tràiler la presència de John Rhys-Davies i d’una fulla cremant-se mentre queia de l’arbre. La sèrie era The Shannara Chronicles, basada en les novel·les de Terry Brooks, però vaig acabar predent-li la pista.

The-shannara-chronicles-poster

Aquest és el tràiler del que parlo:

He de dir que és una de les sèries que més m’ha costat de seguir. Els primers capítols tenen una trama mooooolt lineal, els dolents són mooooolt lletjos i els bons són mooooooolt guapos.

I de la caracterització dels elfs… ja en parlaré desprès quan n’ataqui l’episodi pilot…

Ara bé, més d’un em deia que pagava la pena de veure-la i de seguida m’hi vaig enganxar (potser per que les expectatives inicials eren tant dolentes qualsevol millora ja brillava amb llum pròpia).

I els títols de crèdit no estaven pas malament…

… i un bon amic em va dir que hi sortien DADOS ROLEROS!!!!!

shannara-dice

Així que, com deia, m’hi vaig enganxar sense remei.

I just per això la vull comentar. Per que aquesta sèrie ho tenia tot per deixar-la de banda sense pietat… i no. O:)

Per més info:

Proposta personal per sobreviure fins al 2-10-2017

En dues setmanes els catalans estem convocats a votar si volem esdevindre un país independent o no. I passa que aquest referèndum ens està tocant d’organitzar amb l’Estat Espanyol i TOT el seu aparell de repressió en contra.

I jo, que no participo pas en res tret de repiular, em creia prou preparat per aguantar-ho tot sencer. Total, són dues setmanes de no res… doncs no. Avui m’he trencat per dins i ha estat per culpa d’aquesta escena:

Helena Solà 17-09-17

I ha estat prou casualitat que no em toqués veure-ho en directe (podria haver anat a missa just davant en comptes d’anar-hi a la Parròquia del Roser) i d’haver-se donat el cas, no sé què n’hauria fet. Per que tot el que més em dol d’aquesta onada de repressió i atemptats contra la llibertat d’expressió és, justament, veure que passi tant a prop meu.

I no puc més.

Necessito prendre’n un mínim de distància i seguir una mica els consells d’aquest article de Crític.cat:

Critic.cat 17-09-17

En resum, mirar de seguir menys l’actualitat i prendre’n distància. Les notícies ja acostumen a repetir-se aquests dies i la reiteració em fa poc de bé.

En comptes de la ràdio ja prefereixo tirar de podcasts com aquests:

  • 0 en c0rdura: jocs de taula, de rol i frikades vàries.
  • El camarote de los Crying Grumpies: còmics i frikades en general.
  • La Órbita De Endor: cinema i sèries de fantasia i ciència ficció.
  • CARNE DE VIDEOCLUB: cinema dels 80 i 90. Un dels primers podcasts que vaig començar a seguir. Tant ben fet que em fa ganes d’haver viscut aquells anys a Albacete.
  • Asambleas Fe y Vida: predicacions de Josué Fonseca i d’altres membres de les seves comunitats cristianes. Tot un reforç per la meva Fe en uns temps tant convulsos com aquests.

I sí, de tant en tant Rac1 i CatRàdio. No fos cas que LA història et passi per sobre. I millor CatRadio, que els unionistes que inviten a les seves tertúlies no fan tant el pallaso.

 

Trobo a faltar Jocs Populi

caratula-jocs-populi

Ja t’ho pots imaginar pel que escric a Subcultura, però m’encanten els jocs de taula. I encara més si me’ls explica l’Oriol Comas i Coma al seu canal de video: VilaWeb – Jocs Populi.

Ja fa sis anys que tenia una mena de ritual de cada divendres: esperar que l’Oriol tornés a obrir la seva finestra a aquell cau de jocs de taula.

Tota una delícia per les meves oides:

  • Aquell reeeeec desembeinant el cutter.
  • El plàstic obrint-se
  • I el petarró de la capsa obrint-se

I desprès arribava una breu descripció del joc, potser no sempre amb el millor so possible, però sempre em deixava amb unes ganes boges de jugar-lo.

Aquests videos estan ara mateix disponibles en 2 llocs diferents:

I per acabar, deixa’m compartir els videos dels jocs que vaig acabar provant.

Bang!:

El vaig portar a una reunió familiar i, tot i les reticències inicials, en poc temps tenia nens, adolescents i pre-adults fent cua per jugar a ser pistolers de western 🙂

Animal sobre animal:

Senzill i ideal per jugar amb criatures. És com fer castells amb animals en comptes de persones.

Ticket to Ride:

 Cada jugador ha d’aconseguir construir la ruta ferroviària més llarga. Genial i sense daus!

Tantrix:

Un de l’estil que més m’agrada. Com un dòmino, però de 6 cares.

King of Tokio:

Per gaudir de valent fent de Godzilla o King Kong

Carcassone:

El meu joc de capçalera. Una altra mena de dòmino, de 4 cares i amb un preciós mapa mitjeval al final de cada partida

I fins aquí.

Tal com sempre diu l’Oriol Comas: juga cada dia una mica. Viuràs més i millor. 🙂

EL primer president negre dels USA?


Estic segur que, devant de les eleccions presidencials dels Estats Units d’Amèrica de 2008, no soc pas l’únic que va pensar en casos en que la ficció ens va mostrar un que fós negre.

Possiblement, el cas més famós va ser en Morgan Freeman fent del president Tom Beck a Deep Impact on, amb la mala llet d’haver de coincidir amb d’altra peli d’argument ben bé idéntic (Armaggedon) li va tocar la xina de ser el president que va cagar-la volent fer petar el pedrot que s’ens venia a sobre, com volent dir que tenir un president negre són ganes de temptar la sort. Val a dir que el president a Armaggedon era un iaio tant blanc com les seves canes, tal i com marquen els cànons, i ell sí que va esmicolar el refotut meteorit.

El president dels USA a Armaggedon. Foto (c) Poletti

Però no és pas ell en qui pensava com el “meu” primer president negre, sino més aviat un d’una sèrie que va marcar època: 24 (es).

David Palmer, president dels USA a 24. Foto (c) Fox Network (en)

Jack Bauer, en la primera temporada, fou l’encarregat de salvar-li la vida al senador Palmer. Ell era, tal com ara l’Obama, justament el primer candidat negre amb possibilitats. Ja veurem com li va a l’Obama, però en Palmer va arribar finalment a la presidència i, si fem una ullada al toll de catàstrofes en que es van veure amenaçats els USA, sembla com si Hollywood s’entestés en dir “no voteu al negre, que patirem”:

  • Temporada 1 (en): aquesta no conta per que encara no era president i tot plegat gira al voltant de les amenaces de mort contra el futur president Palmer
  • Temporada 2 (en): amenacen a fer petar una bomba nuclear als USA [spoiler]i de fet peta, tot i que al desert[/spoiler].
  • Temporada 3 (en): amenacen a empastifar mig país amb un virus ben xungo
  • Temporada 4 (en): aquí la cosa va de veres i amenacen amb:
    1- pelar-se al Secretari de Defensa dels USA
    2- fer petar un grapat de centrals nuclears a la Chernobil
    3- estimbar l’Air Force One
    4- pispar-li la botonera nuclear al President
    5- llençar un misilaco nuclear
  • Temporada 5 (en): aquesta temporada “només” tenim tota una sèrie de bombes suicides arreu del país, i no només això [spoiler]tornen a petar una nuclear dintre dels USA i de poc que fan una bona traca nuclear[/spoiler].

Sí, ja veieu el que passa si els gringos voten el que no toca… Bé, he d’admetre que a la temporada 4 el President no era pas en Palmer sino un d’altre tan blanc com la llet. Però no em fareu desmontar la meva conspiranoia per un simple detallet com aquest, oi? 😉

John_Keeler, president dels USA a 24 (temp. 4). Foto (c) Fox Network (en)

I parlant de conspiranoies, la millor és un rau-rau que darrerament va corrent pels USA que diu que realment ja van tenir d’altres presidents negres als USA (i ho diuen de veres: Why Obama Wouldn’t Be the First President with African Ancestry (en)). Tot vé de que, segons per a qui, hom no es pot considerar blanc tret que pugui justificar una puresa ben bé total. Així doncs, aquesta seria la llista de presidents negres (o més aviat no-prou-blancs) dels USA :
Thomas Jefferson
Andrew Jackson
Abraham Lincoln
Warren Harding (en)
Calvin Coolidge

Val a dir que cap d’ells era tant moreno com l’Obama, però voleu dir que no és una mica exagerat filar tant prim amb la genealogia?


Actualització – 5 de novembre de 2008: Finalment ho ha aconseguit. Sigui o no “de color”, sigui o no el primer de qui sap quina raça, és el 44é president dels USA.

Felicitats. Tot just hem estat testimonis de l’inici d’un nou capítol de la història.