Proposta personal per sobreviure fins al 2-10-2017

En dues setmanes els catalans estem convocats a votar si volem esdevindre un país independent o no. I passa que aquest referèndum ens està tocant d’organitzar amb l’Estat Espanyol i TOT el seu aparell de repressió en contra.

I jo, que no participo pas en res tret de repiular, em creia prou preparat per aguantar-ho tot sencer. Total, són dues setmanes de no res… doncs no. Avui m’he trencat per dins i ha estat per culpa d’aquesta escena:

Helena Solà 17-09-17

I ha estat prou casualitat que no em toqués veure-ho en directe (podria haver anat a missa just davant en comptes d’anar-hi a la Parròquia del Roser) i d’haver-se donat el cas, no sé què n’hauria fet. Per que tot el que més em dol d’aquesta onada de repressió i atemptats contra la llibertat d’expressió és, justament, veure que passi tant a prop meu.

I no puc més.

Necessito prendre’n un mínim de distància i seguir una mica els consells d’aquest article de Crític.cat:

Critic.cat 17-09-17

En resum, mirar de seguir menys l’actualitat i prendre’n distància. Les notícies ja acostumen a repetir-se aquests dies i la reiteració em fa poc de bé.

En comptes de la ràdio ja prefereixo tirar de podcasts com aquests:

  • 0 en c0rdura: jocs de taula, de rol i frikades vàries.
  • El camarote de los Crying Grumpies: còmics i frikades en general.
  • La Órbita De Endor: cinema i sèries de fantasia i ciència ficció.
  • CARNE DE VIDEOCLUB: cinema dels 80 i 90. Un dels primers podcasts que vaig començar a seguir. Tant ben fet que em fa ganes d’haver viscut aquells anys a Albacete.
  • Asambleas Fe y Vida: predicacions de Josué Fonseca i d’altres membres de les seves comunitats cristianes. Tot un reforç per la meva Fe en uns temps tant convulsos com aquests.

I sí, de tant en tant Rac1 i CatRàdio. No fos cas que LA història et passi per sobre. I millor CatRadio, que els unionistes que inviten a les seves tertúlies no fan tant el pallaso.

 

Proposta d’un cristià al seu amic gay

banderas-de-arcoiris-orgullo-gay-lgbt

Déu t’estima tal com ets. RES canviarà això. MAI. Si vols viure aquest amor, Ell només et demana una cosa: la teva castedat.

És cert que el tema és més complicat, però ho simplifico en contraposició de tants i tants coreligionaris meus que tant ho compliquen i tant s’escandalitzen amb la presència del món gay a la vida quotidiana.

Ho resumiré així:

  • Si ets gay i ets del tot feliç jo no tinc res a dir-te en contra.
  • Si no ets feliç, tinc Jesús per proposar-te.
  • Si vols seguir Jesús, et proposo el camí per fer-ho.

I el camí és posar Jesús com a centre de la teva vida. Conèixer-lo, estimar-lo i viure aquest amor en coherència.

De fet, no se’t demana res més que a qualsevol altre… sí, ja… això de la castedat. Tot i que ho pugui semblar, és el mateix que se li demana a tot cristià solter. Ni més ni menys que no tinguis sexe.

I punt. Tot el que passi d’aquí és pura ideologia que poc o gens té a veure amb el missatge de Jesús ni el que realment ensenya la Església.

Res de teràpies per curar-ho, res de psicoanalitzar-te per trobar quin trauma infantil n’és l’origen, ni res de res.

Ho trono a dir:

  1. Déu t’estima tal com ets.
  2. Viure el seu amor és la proposta cristiana per que siguis plenament feliç.
  3. Aquesta felicitat demana estimar-lo a Ell per sobre de tot i de tothom.
  4. Estimar-lo porta a obeir-lo.
  5. Un dels aspectes a obeir és la castedat

I per que reps tants atacs des de tanta gent que es diu cristiana? Per que ni s’han llegit això no l’han volgut entendre:
2358 Un número apreciable de hombres y mujeres presentan tendencias homosexuales profundamente arraigadas. Esta inclinación, objetivamente desordenada, constituye para la mayoría de ellos una auténtica prueba. Deben ser acogidos con respeto, compasión y delicadeza. Se evitará, respecto a ellos, todo signo de discriminación injusta. Estas personas están llamadas a realizar la voluntad de Dios en su vida, y, si son cristianas, a unir al sacrificio de la cruz del Señor las dificultades que pueden encontrar a causa de su condición.
Del Catecismo de la Iglesia Católica.

O també com surt a l’inici de ¿Dios ama a los homosexuales? d’en Juan Manuel Cotelo:

És cert que no t’estic dient pas que tot estigui bé, que tant t’estima Déu que tant és què facis… Per que Déu és el teu pare, no pas el teu avi (tu ja m’entens 😉 )

I potser em preguntaràs: Què faig si no puc (o no vull) renunciar al sexe?

Doncs, t’entenc perfectament… no puc demanar-te que renunciïs a l’amor que ara vius si encara no vius l’amor de Déu.

De fet, això de la castedat no és pas l’únic que importa… com a molt és el més visible.

El que realment importa és que tinguis el cor disposat al seu amor. La resta vindrà sol.

I mentre no arribi, fes el que puguis.

Glòria a Déu a dalt del cel, coll*ns!

cc8-2

De la missa cap cant té la força del Glòria, malgrat que tots l’acavem cantant com iaies. Jo, des d’un d’aquells recessos de setmana santa del Centre Cristià dels Universitaris de Barcelona (CCU) de fa MOLT de temps, sempre he tingut la sensació de que l’hauríem de cantar amb molta més força.

Que som a missa, companys, i no pas per fer-hi una becaina! Que estem cantant una de les bases de la nostra Fe. I, si realment ens creiem el que cantem, donem-li doncs una mica més de vidilla.

Oi que sí que li fotem ganes i força amb l’himne de, per exemple Barça? Doncs encara més amb el Glòria!

A veure si ens entenem. El cant és aquest, segur que la música us sóna prou a la memòria:

Gloria a Déu a dalt del cel (La comencem amb sentiment, i no baixem d’aquest nivell en tot l’himne)
I a la terra, pau als homes que estima el Senyor.
Us lloem. Us beneïm. Us adorem.
Us glorifiquem.
Us donem gràcies per la vostra immensa glòria.
Senyor Deu, rei celestial, Deu Pare omnipotent.
Senyor Jesucrist, Fill unigènit.
Senyor Deu, anyell de Deu, Fill del Pare.
Vos qui lleveu el pecat del mon,
tingueu pietat de nosaltres.
Vos qui lleveu el pecat del mon,
acolliu la nostra suplica.
Vos que seieu a la dreta del Pare,
tingueu pietat de nosaltres.
Perquè Vos sou l’únic Sant,(Aquí ja ens hem de desmelenar. És el moment de, metafòricament, agitar les banderes!)
Vos l’únic Senyor, Vos l’únic Altissim, Jesucrist.
Amb l’Esperit Sant, en la glòria de Deu Pare. (Tornem al “simple” sentiment)
Amen.(Aquí s’agraïria un bon DO de pit)

Òbviament, no estic demanant que portem cap bandera a missa, ni del Barça, ni del l’Estat Vaticà, ni cap altre. Només apel·lo al sentiment, demano que obrim el cor a la meravella que, tot i que no ens ho sembli, vivim cada diumenge en missa.

No diu el sacerdot sempre que la missa és una festa? Doncs que se’ns noti, coll*ns!