Proposta personal per sobreviure fins al 2-10-2017

En dues setmanes els catalans estem convocats a votar si volem esdevindre un país independent o no. I passa que aquest referèndum ens està tocant d’organitzar amb l’Estat Espanyol i TOT el seu aparell de repressió en contra.

I jo, que no participo pas en res tret de repiular, em creia prou preparat per aguantar-ho tot sencer. Total, són dues setmanes de no res… doncs no. Avui m’he trencat per dins i ha estat per culpa d’aquesta escena:

Helena Solà 17-09-17

I ha estat prou casualitat que no em toqués veure-ho en directe (podria haver anat a missa just davant en comptes d’anar-hi a la Parròquia del Roser) i d’haver-se donat el cas, no sé què n’hauria fet. Per que tot el que més em dol d’aquesta onada de repressió i atemptats contra la llibertat d’expressió és, justament, veure que passi tant a prop meu.

I no puc més.

Necessito prendre’n un mínim de distància i seguir una mica els consells d’aquest article de Crític.cat:

Critic.cat 17-09-17

En resum, mirar de seguir menys l’actualitat i prendre’n distància. Les notícies ja acostumen a repetir-se aquests dies i la reiteració em fa poc de bé.

En comptes de la ràdio ja prefereixo tirar de podcasts com aquests:

  • 0 en c0rdura: jocs de taula, de rol i frikades vàries.
  • El camarote de los Crying Grumpies: còmics i frikades en general.
  • La Órbita De Endor: cinema i sèries de fantasia i ciència ficció.
  • CARNE DE VIDEOCLUB: cinema dels 80 i 90. Un dels primers podcasts que vaig començar a seguir. Tant ben fet que em fa ganes d’haver viscut aquells anys a Albacete.
  • Asambleas Fe y Vida: predicacions de Josué Fonseca i d’altres membres de les seves comunitats cristianes. Tot un reforç per la meva Fe en uns temps tant convulsos com aquests.

I sí, de tant en tant Rac1 i CatRàdio. No fos cas que LA història et passi per sobre. I millor CatRadio, que els unionistes que inviten a les seves tertúlies no fan tant el pallaso.

 

UAB – Violència localitzada i mentides esbombades

Ahir a la UAB van haver uns incidents entre antifeixistes i una paradeta de Sociedad Civil Catalana. I més tard en Nacho Torreblanca, cap d’opinió de El País, hi suca pa inventant-se un clima de violència política a casa nostra.

Aquests són els fets:

uab-scc

En resum: SCC posa una paradeta, un grup anti-feixista hi va a rebentar la festa. El més greu, que no és poc, va ser que els van cremar una bandera i els van empastifar amb un extintor.

Sigui dit que no sento cap simpatia per cap dels dos bàndols:

  • SCC: Són una colla de fatxes, tot i que puc admetre la presència de simples unionistes de bona fe.
  • Els antifeixistes: són violents. I això és inadmissible sigui qui sigui l’adversari o enemic.

De ben segur que hi ha maneres ben eficaces i legítimes de protestar i fins i tot boicotejar un acte que, amb tota la raó, no vols haver de patir.

I fins aquí. Que vigilin els fatxes, que empurin els violents i aquí pau i desprès glòria.

Però només faltava el demagog de torn:

nacho-torreblanca

Només puc afegir que cal ser molt malparit i mentider per voler sucar-hi pa mirant de convertir una condemnable anècdota en categoria de la situació que vivim a Catalunya. Per que uns brètols no fan el clima de violència com fa entendre dient “si discrepas eres fascista” i la “calidad del debate democrático” per que de ben segur que arreu on vagis d’Espanya te’n podes trobar de similars amb ganes d’inflar-te els morros per un tema o l’altre… mentre que totes les mobilitzacions independentistes han estat d’un civisme impecable.

I encara pitjor és la referència al “gaseo”. Segur que l’empastifada amb l’extintor és ben molesta i perillosa per la salut, poca broma. Però deixar anar una comparació implícita amb els camps de concentració nazis és del tot inacceptable.

O si no digue-me si a l’hora de sentir “gasear” no us ve directament al cap la imatge de les càmeres de gas?

En tot cas, condemnables uns i encara pitjor l’altre.

11S, Barcelona des de l’any 1714

Fora de Catalunya, si parlem de l’onze de setembre tothom pensarà en l’atac d’Al-Qaeda a les Torres Bessones de Nova York o, fins i tot, la pujada al poder del dictador Augusto Pinochet a Xile. En tot cas, ningú entendrà per qué fem festa avui els catalans.

Avui fa ben bé 300 anys (1714) que les tropes borbèniques (fidels a Felip V de Borbó, avantpassat de l’actual rei d’Espanya) conqueriren la ciutat de Barcelona després de mesos de setge, després d’anys de guerra. Aquell dia tancà 7 segles d’història de Catalunya com a estat independent o, al menys, amb lleis pròpies.

Aquell dia començà també el llarg camí del triomf del nostre poble: la supervivència de Catalunya com a cultura, com a nació.

Recapitulem, però.

Molt probablement, la història d’Espanya que haureu estudiat al col·legi parla d’un estat més o menys uniforme creat a partir de la unió dinàstica entre Elisabet de Castella i Ferràn d’Aragó l’any 1492. De fet, hi ha gent que ho porta encara més enllà parlant de labatalla de Covadonga on els diferents regnes cristians de la Península Ibérica s’aliaren contra els musulmans l’any 722 manifestant en aquella aliança una “unitat de destí universal”. Una manera de dir que, tot i regnes independents, ja savien que en el futur tots farien Espanya.

Però hi ha una altra versiò de la història.

Després de la romanització de la Península Ibérica, d’on rau el nom del territori (Hispania), i els segles de dominació musulmana, varen anar apareixent diferents regnes i comptats cristians. Aquestos no només guerrejaven contra els musulmans, sino també contra els altres regnes cristians.

Aquestos regnes, a base d’expansions territorials i unions dinàstiques, arrivaren al Renaixement en tres blocs:
Regne de Portugal
Regne de Castella
Corona d’Aragó (o també catalanoaragonesa)

Aquest darrer territori era més aviat una confederació on cada territori gaudia de les seves pròpies lleis:
– Regne d’Aragó
– Principat de Catalunya
– Regne de València
– Regne de Mallorca

Doncs bé, aquell famós matrimoni reial de l’any 1492 implicà la unió del Regne de Castella i de la Corona catalanoaragonesa. Ara bé, durant segles cada territori va continuar gaudint de les seves pròpies lleis.

Durant segles. Fins que l’any 1701 començà la Guerra de Successió. Un conflicte que sacsejà tot Europa i Amèrica per veure qui n’havia d’heretar el tron d’Espanya (i de tots els seus territoris arreu del món): Felip V de Borbó o Carles III d’Austria. Una guerra on els catalanoaragonesos anaren del bàndol austrìac. Només cal veure qui és el Rei d’Espanya actualment (Joan Carles I de Borbó) per esbrinar qui la va guanyar aquesta guerra.

Així doncs, aquell 11 de setembre de 1714 Felip V de Borbó tingué les mans lliure per aplicar als territoris rebels (bàsicament la Corona catalanoaragonesa) el dret de conquesta i la repressió concretada en el decret de Nova Planta:
– Imposà el model política castella passant per sobre de totes les lleis i tradicions pròpies del territori.
– Imposà el castellà (o espanyol) com a única llengua vàlida, relegant el català a una situació d’indefensió que encara avui, segles després, estem mirant de corregir.
– S’inventaren nous impostos per castigar el nostre poble.
– Generalitat, Consell de Cent, Junta de Braços, totes les institucions pròpies van ser abolides.

I és aquí on neix el nostre triomf. Per que a hores d’ara, tot i la insistència d’Espanya en assimilar-nos, encara som, encara ens sentim nació. Encara lluitem per recuperar els drets que ens arrabassaren.

Això és el que cel·lebrem: la voluntat del nostre poble per recuperar la llibertat.

 

There is a Creative Commons license attached to this image.
Foto PacoR

 

Visca Catalunya Lliure!