Trobo a faltar Jocs Populi

caratula-jocs-populi

Ja t’ho pots imaginar pel que escric a Subcultura, però m’encanten els jocs de taula. I encara més si me’ls explica l’Oriol Comas i Coma al seu canal de video: VilaWeb – Jocs Populi.

Ja fa sis anys que tenia una mena de ritual de cada divendres: esperar que l’Oriol tornés a obrir la seva finestra a aquell cau de jocs de taula.

Tota una delícia per les meves oides:

  • Aquell reeeeec desembeinant el cutter.
  • El plàstic obrint-se
  • I el petarró de la capsa obrint-se

I desprès arribava una breu descripció del joc, potser no sempre amb el millor so possible, però sempre em deixava amb unes ganes boges de jugar-lo.

Aquests videos estan ara mateix disponibles en 2 llocs diferents:

I per acabar, deixa’m compartir els videos dels jocs que vaig acabar provant.

Bang!:

El vaig portar a una reunió familiar i, tot i les reticències inicials, en poc temps tenia nens, adolescents i pre-adults fent cua per jugar a ser pistolers de western 🙂

Animal sobre animal:

Senzill i ideal per jugar amb criatures. És com fer castells amb animals en comptes de persones.

Ticket to Ride:

 Cada jugador ha d’aconseguir construir la ruta ferroviària més llarga. Genial i sense daus!

Tantrix:

Un de l’estil que més m’agrada. Com un dòmino, però de 6 cares.

King of Tokio:

Per gaudir de valent fent de Godzilla o King Kong

Carcassone:

El meu joc de capçalera. Una altra mena de dòmino, de 4 cares i amb un preciós mapa mitjeval al final de cada partida

I fins aquí.

Tal com sempre diu l’Oriol Comas: juga cada dia una mica. Viuràs més i millor. 🙂

Poca conya amb el masclisme!

ma-contra-masclisme

Fa un bon grapat d’anys jo era prou més masclista del que m’agradaria reconèixer. Ara soc tot lo feminista que puc, per gràcia de Déu.

En aquella època, la meva solitud a nivell emocional era absoluta. El meu destí era envellir envoltat de gats…

la-loca-de-los-gatos-crazy-cat-lady

… i essent heterosexual, la meva solitud només podia tenir un colectiu com a culpable: les dones. No diré pas que fos misògin, però sí que covava al meu cor un masclisme prou feridor.

Però ara, justament, visc envoltat de dones per que Déu Nostre Senyor obrà el miracle de fer-me pare de dues princesetes de qui em fa una por terrible el món que les espera. Un món que sembla dissenyat a fer-les sentir ciutadanes de segona classe i, encara pitjor, víctimes de tot i en tot.

Podria esmentar el cas de Maria Rovira (regidora de la CUP a l’ajuntament de Barcelona), que fa poquet va denunciar una agressió sexual que va patir al carrer sortint d’un sopar. Però no…

No vull parlar de successos per que aquests no tenen aturador. Vull parlar de com em fa sentir tot plegat. De l’angoixa que em vé de saber que no les podré protegir tota la vida, ni a tot arreu on vulguin anar. Ni puc ni vull, per que elles han de ser lliures i fortes. I tenen dret a viure sense por. A viure sense que el seu gènere els talli les ales. Per que cap home, tret de mi, té dret a dir-les què poden fer i què no. Però no pas pel meu de gènere, sinò per que soc son pare… i fins i tot la meva autoritat té data de caducitat.

I, com a pare, no em puc treure del cap videos com aquest:

Creus que exagero? Mira les put*s estadístiques! http://ibasque.com/violencia-machista-en-espana-resumen-2015-64-mujeres-asesinadas/

I això només comptant els casos més extrems: els que acaben amb la mort de la víctima. Però, tal i com diu al video, el mal comença molt més enrera, molt subtilment. Els assassinats, les violacions, els maltractaments són com el pic de l’iceberg:

iceberg-masclisme

I deixa’m compartir un altre video. Un que t’ajudarà, si ets home, a entendre realment el que significa tot plegat:

Déu me’n guardi de voler-me posar a l’alçada d’insignes articulistes com ara Carles Foguet o Sergi Picazo. No soc més que un pare de família, potser amb un bri de cultura i la necessitat de buidar el pap. Un pare que sovint somia que torna a fer peses i es fa prou gros com per aterrir tothom que li pugui passar pel cap fer mal a les seves nenes.

hulk-2-1

Però tot plegat és pura fantasia. Només puc educar-les i armar-les el millor que pugui mentre pugui.

I sí, quan no siguin sota les meves ales protectores sé per la meva Fe que mai estaran soles del tot. Però mai estarà de sobres que segueixin les recomanacions dels professionals…

mossos

I potser també que acabin fent un curs com aquest:

ekke-133005-med

Déu vulgui que no l’hagin de necessitar mai. Però prou bé que sé que el meu braç no sempre serà prou llarg ni prou ràpid.