The Shannara Chornicles: l’encanteri més tonto

Ja fa un temps que vaig sentir parlar d’una sèrie que s’havia de convertir en El Senyor dels Anells per la TV. Recordo del seu tràiler la presència de John Rhys-Davies i d’una fulla cremant-se mentre queia de l’arbre. La sèrie era The Shannara Chronicles, basada en les novel·les de Terry Brooks, però vaig acabar predent-li la pista.

The-shannara-chronicles-poster

Aquest és el tràiler del que parlo:

He de dir que és una de les sèries que més m’ha costat de seguir. Els primers capítols tenen una trama mooooolt lineal, els dolents són mooooolt lletjos i els bons són mooooooolt guapos.

I de la caracterització dels elfs… ja en parlaré desprès quan n’ataqui l’episodi pilot…

Ara bé, més d’un em deia que pagava la pena de veure-la i de seguida m’hi vaig enganxar (potser per que les expectatives inicials eren tant dolentes qualsevol millora ja brillava amb llum pròpia).

I els títols de crèdit no estaven pas malament…

… i un bon amic em va dir que hi sortien DADOS ROLEROS!!!!!

shannara-dice

Així que, com deia, m’hi vaig enganxar sense remei.

I just per això la vull comentar. Per que aquesta sèrie ho tenia tot per deixar-la de banda sense pietat… i no. O:)

Per més info:

Proposta personal per sobreviure fins al 2-10-2017

En dues setmanes els catalans estem convocats a votar si volem esdevindre un país independent o no. I passa que aquest referèndum ens està tocant d’organitzar amb l’Estat Espanyol i TOT el seu aparell de repressió en contra.

I jo, que no participo pas en res tret de repiular, em creia prou preparat per aguantar-ho tot sencer. Total, són dues setmanes de no res… doncs no. Avui m’he trencat per dins i ha estat per culpa d’aquesta escena:

Helena Solà 17-09-17

I ha estat prou casualitat que no em toqués veure-ho en directe (podria haver anat a missa just davant en comptes d’anar-hi a la Parròquia del Roser) i d’haver-se donat el cas, no sé què n’hauria fet. Per que tot el que més em dol d’aquesta onada de repressió i atemptats contra la llibertat d’expressió és, justament, veure que passi tant a prop meu.

I no puc més.

Necessito prendre’n un mínim de distància i seguir una mica els consells d’aquest article de Crític.cat:

Critic.cat 17-09-17

En resum, mirar de seguir menys l’actualitat i prendre’n distància. Les notícies ja acostumen a repetir-se aquests dies i la reiteració em fa poc de bé.

En comptes de la ràdio ja prefereixo tirar de podcasts com aquests:

  • 0 en c0rdura: jocs de taula, de rol i frikades vàries.
  • El camarote de los Crying Grumpies: còmics i frikades en general.
  • La Órbita De Endor: cinema i sèries de fantasia i ciència ficció.
  • CARNE DE VIDEOCLUB: cinema dels 80 i 90. Un dels primers podcasts que vaig començar a seguir. Tant ben fet que em fa ganes d’haver viscut aquells anys a Albacete.
  • Asambleas Fe y Vida: predicacions de Josué Fonseca i d’altres membres de les seves comunitats cristianes. Tot un reforç per la meva Fe en uns temps tant convulsos com aquests.

I sí, de tant en tant Rac1 i CatRàdio. No fos cas que LA història et passi per sobre. I millor CatRadio, que els unionistes que inviten a les seves tertúlies no fan tant el pallaso.

 

Proposta d’un cristià al seu amic gay

banderas-de-arcoiris-orgullo-gay-lgbt

Déu t’estima tal com ets. RES canviarà això. MAI. Si vols viure aquest amor, Ell només et demana una cosa: la teva castedat.

És cert que el tema és més complicat, però ho simplifico en contraposició de tants i tants coreligionaris meus que tant ho compliquen i tant s’escandalitzen amb la presència del món gay a la vida quotidiana.

Ho resumiré així:

  • Si ets gay i ets del tot feliç jo no tinc res a dir-te en contra.
  • Si no ets feliç, tinc Jesús per proposar-te.
  • Si vols seguir Jesús, et proposo el camí per fer-ho.

I el camí és posar Jesús com a centre de la teva vida. Conèixer-lo, estimar-lo i viure aquest amor en coherència.

De fet, no se’t demana res més que a qualsevol altre… sí, ja… això de la castedat. Tot i que ho pugui semblar, és el mateix que se li demana a tot cristià solter. Ni més ni menys que no tinguis sexe.

I punt. Tot el que passi d’aquí és pura ideologia que poc o gens té a veure amb el missatge de Jesús ni el que realment ensenya la Església.

Res de teràpies per curar-ho, res de psicoanalitzar-te per trobar quin trauma infantil n’és l’origen, ni res de res.

Ho trono a dir:

  1. Déu t’estima tal com ets.
  2. Viure el seu amor és la proposta cristiana per que siguis plenament feliç.
  3. Aquesta felicitat demana estimar-lo a Ell per sobre de tot i de tothom.
  4. Estimar-lo porta a obeir-lo.
  5. Un dels aspectes a obeir és la castedat

I per que reps tants atacs des de tanta gent que es diu cristiana? Per que ni s’han llegit això no l’han volgut entendre:
2358 Un número apreciable de hombres y mujeres presentan tendencias homosexuales profundamente arraigadas. Esta inclinación, objetivamente desordenada, constituye para la mayoría de ellos una auténtica prueba. Deben ser acogidos con respeto, compasión y delicadeza. Se evitará, respecto a ellos, todo signo de discriminación injusta. Estas personas están llamadas a realizar la voluntad de Dios en su vida, y, si son cristianas, a unir al sacrificio de la cruz del Señor las dificultades que pueden encontrar a causa de su condición.
Del Catecismo de la Iglesia Católica.

O també com surt a l’inici de ¿Dios ama a los homosexuales? d’en Juan Manuel Cotelo:

És cert que no t’estic dient pas que tot estigui bé, que tant t’estima Déu que tant és què facis… Per que Déu és el teu pare, no pas el teu avi (tu ja m’entens 😉 )

I potser em preguntaràs: Què faig si no puc (o no vull) renunciar al sexe?

Doncs, t’entenc perfectament… no puc demanar-te que renunciïs a l’amor que ara vius si encara no vius l’amor de Déu.

De fet, això de la castedat no és pas l’únic que importa… com a molt és el més visible.

El que realment importa és que tinguis el cor disposat al seu amor. La resta vindrà sol.

I mentre no arribi, fes el que puguis.

UAB – Violència localitzada i mentides esbombades

Ahir a la UAB van haver uns incidents entre antifeixistes i una paradeta de Sociedad Civil Catalana. I més tard en Nacho Torreblanca, cap d’opinió de El País, hi suca pa inventant-se un clima de violència política a casa nostra.

Aquests són els fets:

uab-scc

En resum: SCC posa una paradeta, un grup anti-feixista hi va a rebentar la festa. El més greu, que no és poc, va ser que els van cremar una bandera i els van empastifar amb un extintor.

Sigui dit que no sento cap simpatia per cap dels dos bàndols:

  • SCC: Són una colla de fatxes, tot i que puc admetre la presència de simples unionistes de bona fe.
  • Els antifeixistes: són violents. I això és inadmissible sigui qui sigui l’adversari o enemic.

De ben segur que hi ha maneres ben eficaces i legítimes de protestar i fins i tot boicotejar un acte que, amb tota la raó, no vols haver de patir.

I fins aquí. Que vigilin els fatxes, que empurin els violents i aquí pau i desprès glòria.

Però només faltava el demagog de torn:

nacho-torreblanca

Només puc afegir que cal ser molt malparit i mentider per voler sucar-hi pa mirant de convertir una condemnable anècdota en categoria de la situació que vivim a Catalunya. Per que uns brètols no fan el clima de violència com fa entendre dient “si discrepas eres fascista” i la “calidad del debate democrático” per que de ben segur que arreu on vagis d’Espanya te’n podes trobar de similars amb ganes d’inflar-te els morros per un tema o l’altre… mentre que totes les mobilitzacions independentistes han estat d’un civisme impecable.

I encara pitjor és la referència al “gaseo”. Segur que l’empastifada amb l’extintor és ben molesta i perillosa per la salut, poca broma. Però deixar anar una comparació implícita amb els camps de concentració nazis és del tot inacceptable.

O si no digue-me si a l’hora de sentir “gasear” no us ve directament al cap la imatge de les càmeres de gas?

En tot cas, condemnables uns i encara pitjor l’altre.

Trobo a faltar Jocs Populi

caratula-jocs-populi

Ja t’ho pots imaginar pel que escric a Subcultura, però m’encanten els jocs de taula. I encara més si me’ls explica l’Oriol Comas i Coma al seu canal de video: VilaWeb – Jocs Populi.

Ja fa sis anys que tenia una mena de ritual de cada divendres: esperar que l’Oriol tornés a obrir la seva finestra a aquell cau de jocs de taula.

Tota una delícia per les meves oides:

  • Aquell reeeeec desembeinant el cutter.
  • El plàstic obrint-se
  • I el petarró de la capsa obrint-se

I desprès arribava una breu descripció del joc, potser no sempre amb el millor so possible, però sempre em deixava amb unes ganes boges de jugar-lo.

Aquests videos estan ara mateix disponibles en 2 llocs diferents:

I per acabar, deixa’m compartir els videos dels jocs que vaig acabar provant.

Bang!:

El vaig portar a una reunió familiar i, tot i les reticències inicials, en poc temps tenia nens, adolescents i pre-adults fent cua per jugar a ser pistolers de western 🙂

Animal sobre animal:

Senzill i ideal per jugar amb criatures. És com fer castells amb animals en comptes de persones.

Ticket to Ride:

 Cada jugador ha d’aconseguir construir la ruta ferroviària més llarga. Genial i sense daus!

Tantrix:

Un de l’estil que més m’agrada. Com un dòmino, però de 6 cares.

King of Tokio:

Per gaudir de valent fent de Godzilla o King Kong

Carcassone:

El meu joc de capçalera. Una altra mena de dòmino, de 4 cares i amb un preciós mapa mitjeval al final de cada partida

I fins aquí.

Tal com sempre diu l’Oriol Comas: juga cada dia una mica. Viuràs més i millor. 🙂

Poca conya amb el masclisme!

ma-contra-masclisme

Fa un bon grapat d’anys jo era prou més masclista del que m’agradaria reconèixer. Ara soc tot lo feminista que puc, per gràcia de Déu.

En aquella època, la meva solitud a nivell emocional era absoluta. El meu destí era envellir envoltat de gats…

la-loca-de-los-gatos-crazy-cat-lady

… i essent heterosexual, la meva solitud només podia tenir un colectiu com a culpable: les dones. No diré pas que fos misògin, però sí que covava al meu cor un masclisme prou feridor.

Però ara, justament, visc envoltat de dones per que Déu Nostre Senyor obrà el miracle de fer-me pare de dues princesetes de qui em fa una por terrible el món que les espera. Un món que sembla dissenyat a fer-les sentir ciutadanes de segona classe i, encara pitjor, víctimes de tot i en tot.

Podria esmentar el cas de Maria Rovira (regidora de la CUP a l’ajuntament de Barcelona), que fa poquet va denunciar una agressió sexual que va patir al carrer sortint d’un sopar. Però no…

No vull parlar de successos per que aquests no tenen aturador. Vull parlar de com em fa sentir tot plegat. De l’angoixa que em vé de saber que no les podré protegir tota la vida, ni a tot arreu on vulguin anar. Ni puc ni vull, per que elles han de ser lliures i fortes. I tenen dret a viure sense por. A viure sense que el seu gènere els talli les ales. Per que cap home, tret de mi, té dret a dir-les què poden fer i què no. Però no pas pel meu de gènere, sinò per que soc son pare… i fins i tot la meva autoritat té data de caducitat.

I, com a pare, no em puc treure del cap videos com aquest:

Creus que exagero? Mira les put*s estadístiques! http://ibasque.com/violencia-machista-en-espana-resumen-2015-64-mujeres-asesinadas/

I això només comptant els casos més extrems: els que acaben amb la mort de la víctima. Però, tal i com diu al video, el mal comença molt més enrera, molt subtilment. Els assassinats, les violacions, els maltractaments són com el pic de l’iceberg:

iceberg-masclisme

I deixa’m compartir un altre video. Un que t’ajudarà, si ets home, a entendre realment el que significa tot plegat:

Déu me’n guardi de voler-me posar a l’alçada d’insignes articulistes com ara Carles Foguet o Sergi Picazo. No soc més que un pare de família, potser amb un bri de cultura i la necessitat de buidar el pap. Un pare que sovint somia que torna a fer peses i es fa prou gros com per aterrir tothom que li pugui passar pel cap fer mal a les seves nenes.

hulk-2-1

Però tot plegat és pura fantasia. Només puc educar-les i armar-les el millor que pugui mentre pugui.

I sí, quan no siguin sota les meves ales protectores sé per la meva Fe que mai estaran soles del tot. Però mai estarà de sobres que segueixin les recomanacions dels professionals…

mossos

I potser també que acabin fent un curs com aquest:

ekke-133005-med

Déu vulgui que no l’hagin de necessitar mai. Però prou bé que sé que el meu braç no sempre serà prou llarg ni prou ràpid.

Águila Roja, casualitat o promoció encoberta?

Águila Roja
Águila Roja

© 2009 TVE
Fa poc que a Catalunya, Catalòmbia Oriental, podem veure a TVE una nova sèrie titulada “Águila Roja” que he de comentar per força.
Tot va d’un mestre d’escola a la Castella del s.XVII a qui maten la dona en tan estranyes circumstàncies que ell es veu obligat a cercar justícia convertit en una mena de superheroi ninja al més pur estil Wu Xia (es). Sí, ninja, per que sembla que va haver de guillar de Castella per un duel que va acabar malament quan era jovenet i, vés per on, fugint fugint va arribar fins a l’orient del ninjutsu. Ara bé, encara no entenc com es va poder pagar un mestre d’escola aquell tros de viatge ni com va poder tornar (viu). Però al menys han intentat justificar-li les tombarelles del prota i no com va fer en Peter Hyams quan va rodar El Mosquetero (es) sense preocupar-se’n pas per explicar les acrobàcies d’en D’Artagnan.
el mosquetero
© 2001 TriPictures
Però no és això el que us volia comentar, sino la coincidència del nom de la sèrie amb una marca de cafè colombià fundada a Cali, Colòmbia (Catalòmbia Occidental) l’any 1930.
Logo Águila Roja
© 2007 Águila Roja
Qué vol dir tot plegat? Estem devant d’una complexa campanya publicitària d’aquesta empresa alimentària colombiana? Tenen plans d’implantar-se al mercat espanyola?
Ja ens agradaria a molts, que el cafè colombià és excelent, però molt probablement ens trobem amb una pura casualitat que ens porta al primer cas “morcillisme” del que em faig ressó.
Morcillisme: troballa d’un nexe entre Castella i Colòmbia que encara sigui sorprenent entre la multitud de nexes que podem trobar gràcies a la òbvia relació entre ambdues cultures.
I no, el fet de que l’actor sigui català no m’és suficient per colar tot plegat com a un montserratisme ni de rebot.
Gonzalo de Montalvo/Águila Roja, interpretat per David Janer
Gonzalo de Montalvo/Águila Roja, interpretat per David Janer
© 2009 TVE
De la mateixa manera que no em posaré ara a relacionar tot plegat amb el joc “Assassin’s Creed” per molt que s’assemblin els protagonistes.

Glòria a Déu a dalt del cel, coll*ns!

cc8-2

De la missa cap cant té la força del Glòria, malgrat que tots l’acavem cantant com iaies. Jo, des d’un d’aquells recessos de setmana santa del Centre Cristià dels Universitaris de Barcelona (CCU) de fa MOLT de temps, sempre he tingut la sensació de que l’hauríem de cantar amb molta més força.

Que som a missa, companys, i no pas per fer-hi una becaina! Que estem cantant una de les bases de la nostra Fe. I, si realment ens creiem el que cantem, donem-li doncs una mica més de vidilla.

Oi que sí que li fotem ganes i força amb l’himne de, per exemple Barça? Doncs encara més amb el Glòria!

A veure si ens entenem. El cant és aquest, segur que la música us sóna prou a la memòria:

Gloria a Déu a dalt del cel (La comencem amb sentiment, i no baixem d’aquest nivell en tot l’himne)
I a la terra, pau als homes que estima el Senyor.
Us lloem. Us beneïm. Us adorem.
Us glorifiquem.
Us donem gràcies per la vostra immensa glòria.
Senyor Deu, rei celestial, Deu Pare omnipotent.
Senyor Jesucrist, Fill unigènit.
Senyor Deu, anyell de Deu, Fill del Pare.
Vos qui lleveu el pecat del mon,
tingueu pietat de nosaltres.
Vos qui lleveu el pecat del mon,
acolliu la nostra suplica.
Vos que seieu a la dreta del Pare,
tingueu pietat de nosaltres.
Perquè Vos sou l’únic Sant,(Aquí ja ens hem de desmelenar. És el moment de, metafòricament, agitar les banderes!)
Vos l’únic Senyor, Vos l’únic Altissim, Jesucrist.
Amb l’Esperit Sant, en la glòria de Deu Pare. (Tornem al “simple” sentiment)
Amen.(Aquí s’agraïria un bon DO de pit)

Òbviament, no estic demanant que portem cap bandera a missa, ni del Barça, ni del l’Estat Vaticà, ni cap altre. Només apel·lo al sentiment, demano que obrim el cor a la meravella que, tot i que no ens ho sembli, vivim cada diumenge en missa.

No diu el sacerdot sempre que la missa és una festa? Doncs que se’ns noti, coll*ns!